Poesia a Manresa

El dijous 26 d’agost, a la taverna Lizarran de Manresa (Plaça de la Independència, 7) hi haurà un nou recital de versos.cat. Versos.cat és més que un bloc de poesia, és una plataforma de difusió, publicació i defensa de la poesia catalana actual. Es presenta als Premis Blocs Cataunya. Si us agrada la poesia, voteu-lo, que val la pena: http://www.premisblocs.cat/bloc/23

Dijous 26 d’agost de 2010 a les 19 hores al Lizarran de Manresa recitaran: Quim Ponsa, Òscar Rocabert, Raimon Gil Sora, Sònia Serrabao, Daniel Ruiz-Trillo, Clàudia Viladrich, Carmen Moreno… Entrada gratuïta.

Temps en suspens

M.Barceló

Plou. La ciutat de Barcelona grisa avui encara que és Agost i fa calor té fred i casi gairebé plou. Recordo aquell viatge a París (les escales de baixada de Montmatre, el bar d’Amelie on el dia va ser de pel·lícula, els cabarets, aquell hostal perdut, la primera vivència bohèmia a la nit més romàntica del món -no parlo de l’amor, no, sino dels carrers, sensacions-). Luxe (amor-odi). Potser recordo també alguna ciutat on encara no he anat. Tot el que em queda per conèixer i per reconèixer i per oblidar i per recordar. Això. En suspens avui a la tarda, 20:51H, núvols, avorriment, lectura, entreteniment, Miquel Barceló -gran descobriment-, lectura, avorriment, pensament, ensimismament, avorriment. Això. Tot el que ha de venir. Incertesa. Recordo totes aquelles que anaven amb mi, que eren com jo. On són? Estaran aquí? Ego. M’avorreixo de mi. Et trobo a faltar. A tu, a la nit aquella, a l’abraçada, somriure, flor, amor, amic, el consol en els dies que plovia, el tren, els trens, els autobusos, els clàxons. Passejar abans que es feia de nit. Parar el temps. Parlo de no només una nostàlgia -sóc ambiciosa i m’estimo tothom-. El cor em creix com una palmera. Sunset boulevard. El jazz funciona com a banda sonora. Preguntes sense sentit que no tindran resposta ni ara ni avui perquè encara no toca i perquè no sóc jo qui m’estic fent les preguntes sino l’avorriment i la pluja i aquesta nostàlgia feliç, en realitat. I el temps que no para tot i que a vegades vagi més lent. però enyoro què? suspensió. les hores gotegen. clac. clac. no sé, no sé res. petita. naïf. cada cop sabem menys. escriure per matar el temps. escriure per oblidar que no passa quan no passa i per fer que s’aturi quan ni el veig. temps: suspens…punts suspensius.

torno a fer feina

Només la meitat

És tímida o és que només ens en vol mostrar la meitat?
Només la meitat de la seva bellesa i de la seva vellesa.
Només la meitat de la seva resplandor i de la seva personalitat.
Amb la càmera i amb les paraules és impossible arribar a la seva totalitat.
Ens quedem, doncs, al 50%, i ens en conformem, perquè ja és molt.
Només la meitat de l’encís, del talent, de l’esforç i de la humanitat d’una kuna.
Això és el que m’agradaria tenir.
I a quantes europees els agradaria poder lluir uns colors així (a la roba i) als complements?
Una escena quotidiana de Kuna Yala, a Panamà. Perdó, només la meitat.

Recitals de poesia

El bloc d’El Demà versos.cat omple l’estiu de poesia. Des d’ara fins al 3 de setembre hi haurà 3 recitals més, pel cap baix. El primer serà el dissabte 14 d’agost a Boadella d’Empordà, a les 22 hores, al parc de l’horta, amb Raimon Gil Sora, Teresa Boch, Àngel Rodríguez, Sílvia Casamort i Quim Martínez, Carmen Moreno, David Caño, Daniel Ruiz-Trillo, Jest, Clàudia Viladrich…El segon serà el dia 26 d’agost a les 19 hores al Lizarran de Manresa. Versos.cat es presenta als Premis Blocs Catalunya i necessita el vostre vot.

Voteu-lo, si us plau. Es pot votar des d’aquí:

http://www.premisblocs.cat/bloc/23 

clicant VOTA’M i també totes les mans, cosa que es pot fer cada 2 dies.

L’illa de Coiba

És la perla del Pacífic, té la mida adient, més aviat petita.
Hi pots fer senderisme, esports nàutics, natació i fotografia.
Hi pots trobar un munt de colors, d’animals, de plantes i de peixos. I ben a prop balenes.
És l’illa de Coiba, situada a la província de Veraguas, a Panamà.
És una illa deserta i només es pot dormir en una mena de refugi-casal.
Un indret on descobrir, conèixer, trobar i recordar.
Et sentiràs cohibit.

Skater

Patinar davant de la catedral és tota una sensació.
Sobretot, si és de nit i fan missa.
Especialment, si ets adolescent i hi ha alguns vianants.
Ara bé, no cal cridar l’atenció, ni amb grans curses ni amb grans begudes.
Tampoc no cal deixar la plaça plena de brossa.
Un skate urbà no només és aquell que porta els pantalons caiguts.
No només és aquell amb cara de dolent,
amb l’expressió de “això és meu, i els altres no hi poden passar” o “no t’acostis”.
Un skate urbà no és només de família rica europea.
Un skate urbà és, perfectament, aquest vailet de Santiago de Veraguas, al Panamà.
I a l’hora de missa, perquè fer skating és la hòstia.

Pilateno, olor de cafè i gust de mango

Pilateno, una comunitat indígena al municipi de Xilitla, al bell mig de la regió de San Luís de Potosí, a Mèxic. Agafo la camioneta, l’únic transport que pots passar per uns camins que difícilment els conductors euorpeus travessarien efectivament, tots anem drets al darrera, agafast a la barana. A l’arribar a Pilateno, la vegetació és frondosa, s’olora humitat, no es veu el blau del cel, les fulles dels milions d’arbres conformen un núvol verd, el cel propi de Pilateno. De les cases, fetes de totxana i fusta, en surt l’avi Juan carregat de viandes, l’Eloi, el petit de la casa, als braços del seu germà Manel, de 5 anys, i la Feliciana donant de mamar al vuitè nadó. A Pilateno totes les famílies són nombroses i no tenen beques per anar a l’escola; i no es queixen, l’important és que hi poden anar.

El sol pica a una magnitud tropical, el ritme de vida s’alenteix i la calma envaeix el territori. A les cinc del matí els homes es lleven per anar a treballar a la milpa a conrear blat, “soyo” i carbassó. Cada família té una milpa, d’on extreuen el seu aliment principal, el blat per fer les tortilles, una mescla d’aigua, oli, farina i blat, equivalent al nostre pa. Els esperen 5 hores de treball a sota el sol envoltats d’abelles i mosquits i, si es posa a ploure, han de tornar cap a casa amb molt de compte perquè el terra és molt relliscós. Els nens van a buscar aigua, renten roba, van d’excursió al riu, a jugar a bàsquet i a futbol, i sempre descalços. Les nenes al matí broden i ajuden a les mares a fer pulseres, collarets i arrecades d’artesania amb llavors de mamei i cafè. La mare a casa fa la massa de les tortilles, picant de mans les aplana, fa cercles perfectes, a punt per esdevenir, una vegada cuits, l’aliment principal de la comunitat.

Tots els habitants de Pilateno, igual que la resta de mexicans de la regió, parlen nouad. Quan es fa fosc, tothom s’aplega a casa, és perillos desplaçar-se en ple bosc de nit. Els mosquits piquen a dojo, però ningú es posa loció antimosquits, d’excursió pel bosc els nens reconeixen una víibora, però no s’espanten, saben que si no la molestes no ataca, i ho expliquen somrient quan passen pel seu davant, se’n riuen dels turistes que no poden caminar descalços per les pedres del riu i t’ensenyen, si vols, a fer foc un dia de plujós.

Cinc de la tarda. L’última camioneta surt carregada cap a Xilitla. I el jutge avisa per l’altaveu a tota la comunitat (cosa que fa amb tots els esdeveniments dignes de saber per tots els membres.) que dilluns els adolescents de Pilateno, a partir de les dotze del migdia (sense comprometre’s així amb un horari estricte), faran una obra de teatre sobre els drets humans. I hi haurà un grup de guapangos, el cant i ball de la regió, on tothom hi està convidat a dansar.

A Pilateno la meitat de la població són infants, entre 300 i 400, els altres són persones adultes. Els joves a partir de 16 anys han d’anar a l’escola per fer el curs preparatori una hora caminant a una altra comunitat (i no fan campana, estan orgullosos de tenir prous pesos per estudiar) i, més endavant, se n’aniran a Montserrey a estudiar o treballar, on molts s’hi quedaran a viure. Les noies de 23 anys són dones mares de família. Els germans de dotze anys cuiden als de deu, els de deu s’ocupen dels de vuit i els de set agafen amb tota cura i agilitat els nadons de la casa.

A Pilateno ningú crida i tothom creu, a Pilateno ningú té internet, només hi ha una casa amb telèefon, i tothom s’assebenta de l’important, la comunitat aplega probablement el major nombre de població sense facebook ni msn, i no ho troben a faltar. A Pilateno només tenen mirall algunes artesanes, per vendre les seves joies, i tot i així´i la més pressumida, sempre va ben vestida i pentinada. A Pilateno la gent no duu rellotge i queden i es veuen sense enviar-se sms’s. A Pilateno els nens somriuen i no tenen la play.

I quan plogui, potser caldrà quedar-se una setmana a casa molent cafè. Els més xics s’hi atansaran corrent amb una fulla de plataner al cap fent de paraigües, trepitjant natura i coberts de natura, molls de natura i impregnats de vida.

Vietnam

Vietnam és un dels indrets més macos del món, com es pot comprovar en aquesta guia, extreta del bloc www.mesenlla.com , un bloc de viatges molt interessant, que aviat enllaçarem a El Demà:

El nostre desig era entrar a Vietnam per qualsevol mitjà que no fos aeri. Amb aquesta premisa comencem el viatge a Bangkok, seguim fins la frontera amb Cambodja, la creuem durant 3 dies en tot tipus d’embarcacions per les aigües del llac Tonle Sap fins que el Gran Riu, el Mekong, ens deixa a les riveres vietnamites, després d’haver recorregut uns fantàstics 770 km, dels quals 570 han estat de navegació.

Moneda

La moneda oficial de Vietnam és el dong (VND), encara que el dòlar americà (US$) es demana en gairebé totes les transaccions que realitzarà el turista: allotjaments, transports, agències de viatge. Es pot canviar a tot arreu: bancs, oficines de canvi, hotels, restaurants,.. El canvi aproximat durant el nostre viatge va ser 1US$ = 15.800 VND.

Visat

És imprescindible un visat d’entrada al país que s’ha d’obtenir abans de l’arribada. Actualment, l’ambaixada de Vietnam més propera és la de Madrid, c/ Arturo Soria, 201 – 28043 

 Amb una trucada us donaran tota la informació: es necessita enviar el passaport (amb sis mesos de vigor) i una fotocopia de la última pàgina, una foto tamany carnet, emplenar un formulari que trobareu a la pàgina web de l’embaixada i enviar-ho tot per correu certificat més un gir postal de 65 euros, que és el preu del visat de classe turista. En cas de no poder personar-se a l’ambaixada per recollir el visat, a dins del sobre heu de posar un sobre buit i certificat ja pagat amb la vostra adreça i us ho reenviaran tot en uns deu dies.

Salut

Al centre de Sanitat Exterior més proper us donaran tota la informació necessària i també les vacunes i profilaxis que requeriu. A Sanitat Exterior de Tarragona ens van atendre molt bé i ens van recomanar la vacunació contra l’hepatitis A i B, febre tifoidea, tetanus, còlera i grip i la profilaxis contra la malària (pal·ludisme) –ja que no hi ha vacuna. Per al dengue no hi ha vacuna ni profilaxis.

Tant per la malària com per al dengue és molt important la prevenció, mitjançant repel·lents (Relec, Mosquito-net) i mosquiteres. La malària a Vietnam es troba principalment a la zona del Mekong i a les àrees rurals. Tot i això, no hi ha malària a la zona del riu Roig (Ha Noi) i tampoc a partir de 1.500 metres, cosa que exclou Sa Pa i les zones de muntanya. Per altra banda, el dengue es troba a les zones urbanes i el mosquit transmissor actua de dia.

Seguretat

Vietnam és un país segur, tot i que s’han detectat robatoris a les ciutats de Saigon i Ha Noi i en el tren nocturn que fa el trajecte cap a/des de Sa Pa. De tota manera, cal prendre les mesures de seguretat que es prenen en qualsevol viatge.

Cal anar en compte amb el trànsit: es diu que els pitjors conductors del món són els vietnamites i, sent el nombre de motocicletes tan elevat (a Ha Noi hi han censades un milió de motos!!) val la pena no llogar un cotxe sense conductor, anar amb quatre ulls si llogueu una moto i vigilar bé quan s’hagi de creuar un carrer de Ha Noi o de Saigón. De fet, la millor manera de creuar és…creuant, ja que ells són uns grans esquivadors.

Transport

Viatjar pel Vietnam és econòmic i molt fàcil:

Avió: La companyia Vietnam Airlines realitza vols interiors entre les principals ciutats del país a preus molt assequibles i amb molta freqüència.

Autobús: És una forma molt còmoda i pràctica de viatjar, ja que hi ha moltes companyies privades que organitzen “open tours”, trajectes que surten diàriament de Ha Noi i de Saigon i que et permeten parar a les principals ciutats i tornar a pujar el dia que es vulgui. El trajecte sencer costa uns 20 dòlars i és vàlid per un mes. Hahn Café, Sinh Café, An Phu Tours qualsevol d’aquestes és recomanable i podreu comprar els tiquets en les agències (que trobareu sense gens de problemes) o en el mateix hotel (que us cobrarà un o dos dòlars de comissió).

Tren: Els trens de Vietnam són vells i molt lents. Un trajecte de nord a sud o a l’inrevés en el tren de la Reunificació triga unes vint-i-quatre hores i és més car que el mateix trajecte en autobús. De tota manera, qui l’ha agafat diu que és tota una experiència perquè comparteixes moltes hores i anècdotes amb els vietnamites. Contràriament, hi ha diversos trens que fan el trajecte Ha Noi-Sa Pa i a l’inrevés en unes 7 hores. El tren nocturn de classe turista és de primera i segona classe, amb lliteres i seients reclinables.

Moto: Es lloguen motos en gairebé tots els hotels i a cada pas que dones pel carrer hi ha grapats d’homes que canten a cada segon la mateixa cançó: “motorbike, motorbike!”. Sol costar 4-5 USD diaris i has de tornar el dipòsit ple o igual com te l’han donat. És ideal per anar al vostre aire sense necessitat de llogar cap agència, taxi o excursió organitzada. Això sí, s’ha de vigilar molt perquè no respecten cap senyal, cap semàfor, no fan cap “cedeixi el pas”, no miren quan s’incorporen a una via,…

Bicicleta: També es lloguen en tots els hotels i a cada pam de carrer. Costen uns dos dòlars per dia i són molt recomanables en ciutats tranquil·les com Hoi An. I sent que els vietnamites són tan fidels a les normes de circulació… caldrà també pedalar amb quatre ulls: nosaltres fèiem servir la dita “allà on vagis, fes el que vegis”, així que si ells se saltaven un semàfor en vermell, doncs nosaltres també, sinó era impossible creuar.

Allotjament

L’allotjament tampoc és cap problema: hi ha guesthouses, hotels, hotelets i hotels de luxe. Els preus van des dels 5 dòlars fins els 25 i més és clar. Només cal triar en funció del vostre pressupost. No solen incloure l’esmorzar però solen ser nets, amb servei de taxi, lloguer de motos i bicicletes, laundry service, et donen molta informació i solen ser també molt amables.

Clima

No és fàcil decidir quina és la millor època per viatjar-hi, ja que el nord i el sud tenen estacions ben diferenciades: al sud, l’estació de pluges s’estén de maig a novembre, sent els mesos de juny a agost extremadament plujosos; a partir de desembre i fins l’abril gaudeixen de l’estació seca, sent els mesos de març i abril els més calorosos i humits. Al nord, l’hivern fred i humit comença el novembre i s’allarga fins l’abril, que dóna pas a l’estiu calorós (de maig fins octubre). Les àrees del nord i central solen sofrir tifons entre juliol i novembre.

Nosaltres vam començar el viatge pel sud a l’octubre i el temps era bo però extremadament humit, la sensació era d’anar tot el dia mullats. Ja a finals de mes, a Sapa, el temps era molt humit i força fred.

Gastronomia

Els mateixos vietnamites diuen que “es mengen tot el que neda menys els submarins, tot el que té ales menys els avions i tot el que té cames menys les taules”. Sembla ser que hi ha uns 600 plats típics i, realment, menjar al Vietnam és tota una experiència i una delícia. Els plats de carn amb verdures i acompanyats amb arròs o fideus, les sopes d’arròs, verdures o fideus (pho), el deliciós tofu amb ceba i tomàquet, els “rollitos” primavera,… proveu tot el que pugueu!

El paradís

El paradís existeix. És fer allò que vols. És no tenir res, ni massa. És seure, refelxionar. És volar.
És una estona en un poblat de Kuna Yala, totalment indígena, al Panamà més insòlit i, alhora, més maco.
Un poblat ple de color, de canyes, de cabanes, de calma, de jocs, de mar, d’aigües tranquil·les…
És un poblat, com podeu veure, a la foto, amb canoes, sacs, pals i poca cosa més.
Perquè no cal res més.
L’illa es diu Mulatupu, que significa “l’illa de la pau”.
La pau de l’esperit.

El millor surf del món

Les taules? De fusta. Els esportistes? Nens i adolescents. El lloc? Kuna Yala, al Panamà. La platja? Una qualsevol.
El preu? Completament gratuït. La dificultat? Alta. Però ningú et mirarà amb cara de superioritat ni enfotente-se’n.
No hi ha roba de marca (de fet, no hi ha roba) ni tampoc calçat.
Només cal tenir aquestes ganes, aquesta joia i aquesta vitalitat que ells sí que tenen.
L’energia i l’alegria de fer les coses perquè vols i perquè t’agraden, no pas perquè estigui de moda.
Jo em vaig fer un tip d’esgarrinxades, però valia la pena.